Happy b'day!

Bus. L'Helena va fent com sempre: tocar-se els cabells.

Que tingui un record nítid de l'aniversari no és mèrit de la fotògrafa. Aquesta és la fotografia salvable de tota la sèrie
i això que la noia no era ni irlandesa ni anava borratxa.
Ha estudiat comunicació.

Vacances

Oh! là! là!

...dius quan entres a l'apartament de la Juliana. Una cantonada, al boulevard Voltaire. Refait à neuf, amb gust. Dues habitacions i un menjador-cuina que fa el nostre apartament sencer, quasi. Hi ha un balcó que fa la volta a tot el pis i a la punta pots sentir-te com a la proa del Titanic mais sobre unes onades d'asfalt. 2.200 euros/mois (oh là là, là là!).

Tot i el pressupost, en mig d'un wok boníssim, ha aparegut une petite souris -moníssima- a sobre dels mobles encara per col·locar del pis de la Juliana. Ha estat molt divertit empaitar la criatura. Encara no sabem del cert si ha escapat per una de les sis portes al balcó del menjador.

Per acabar d'arrodonir-ho, m'he fet la valenta. J'ai pris un velib' pour rentrer à la maison. Pobre Caspar, quina paciència! No hem arribat a casa, només prop de Gare de l'Est. Jo no sé de què serveixen les palanquetes del volant i, en comptes de frenar, paro el cop amb el cos o amb els punys, contra n'importe quoi. Demà diran"oh! là! là!" quan hem mirin la mà... Crec que, ni amb tots els glaçons de la nevera, arreglarem el meu dit tort.

Si no escric res en uns quants dies

1) és que no en tinc ganes

2) tinc la mà dreta massa fotuda per fer-ho.

Fantasyland - Un mundo ideal - La vie en rose

Ahir era Santa Gemma. Normalment només m'ho celebra la família i l'Alba, per allò de compartir data en el calendari onomàstic. Jo no he acabat mai d'entendre per què cal celebrar el dia dedicat al sant de qui has manllevat el nom. No crec que se't transfereixen les proeses del sant al teu currículum vitae en el moment en què els pares et registren però trobo graciosa la confusió que provoca en els nens la combinació de les qualitats del sant i els aniversaris. Això fa que molts, quan saben que fa anys un tal Ot, es pensin que tots els Ots del món -que són molts!- celebren l'aniversari aquell mateix dia i corrin a felicitar-los. Vaja, com si fos el nom qui determina la data o la data qui determina el nom.

Però en aquesta ocasió va ser diferent i vaig celebrar el meu sant. Vaig anar amb els meus tres monstres a Disneyland. La meva mare sempre m'havia dit que hi aniríem quan jo fes els set anys. A Eurodisney i a visitar el Jacques a París. Des d'aleshores han passat quinze aniversaris, quinze sants i quinze primaveres. La promesa s'ha complert una mica tard i ha estat gràcies a una mare que no és la meva i ho és d'uns nens a qui jo dic "meus" però a qui no he parit. Quin embolic!

El meu monstre petit, el Gildas (3 anys i mig) diu que, quan li caigui la primera dent, demanarà a la petite souris que li dugui un bonhomme de neige tant si fa fred o calor. Somiatruites. No va ser difícil satisfer-lo i sortint de la nau d'Star Wars ja preguntava si hi podíem tornar l'endemà.

La Inés i el Lucas ja són d'una altra pasta. 10 i 12 anys. Exactament, volen fer tot allò que al seu germà petit no li és permès i que la seva mare no és veu amb cor de fer. Tenen sort que la nounou sigui la primera en voler alçada i velocitat. Però detesten que una atracció duri poc més de dos minuts i/o que no valgui la pena. Encara més si han estat prop de 90 minuts fent cua.

Des de molt petita, la Inés ha demostrat els seus dots de fugitiva silenciosa. I aquest binomi va junt: jo només l'he vista silenciosa quan no l'he vista, perquè no hi era o perquè s'escapava. Quan una cosa no li agrada o ja en té prou, gira cua i marxa sense avisar. Diu que té bona orientació i que no pot dir-se que s'hagi perdut mai. Té raó: quan la perdem de vista, és ella qui després no sap on trobar-nos. Ningú li assegura que no ens haguem mogut. Així que, per ella, tindria més lògica que existís la oficina de pares perduts que la de nens.

Qui va voler provar els serveis de tal oficina -opino que Peter Pan n'hauria de ser el capitost!- va ser el més crescut, per donar exemple. Després d'una gran enrabiada perquè l'Space Mountain estava tancat a causa d'un problema tècnic i no podíem tornar-hi a pujar, va dir "aneu, ja us agafaré" i es va esmunyir entre la gentada que mirava bocabadada la desfilada de la nova generació de personatges Disney. Imagino que va intentar allunyar-se prou com per assegurar-se que a la seva mare se li acabaria la poca paciència i marxaríem tots ben amples. La Marie Ange no s'immuta quan els nens fan coses d'aquestes. Quan el Lucas es va perdre va dir: "anem a les botigues i que el Gildas trii una joguina". Quan el va retrobar va dir: "ara ja no es perd ningú més", com dient que es tancava la paradeta i que game over.

Vam tornar amb l'RER més tard del previst. Berenàvem galetes, amb forma de cap de Mickey i banyades amb xocolata per una banda, a una hora fins i tot declarada "hora de sopar" a Catalunya. Inevitablement, rosegàvem primer les orelles.

Adéu mezzanine!

Quan un dels que ajudava els nous locataires m'ha dit "voldràs recuperar l'escala?", des del fons de l'ànima m'ha sortit un "no" greu, d'aquells que pugen carregats de mocs escombrats per la força de l'assentiment en la negativa. Adéu mezzanine, escabeau à 6 marches que trontolla. Quina mandra pensar en tot abans de pujar al meu llit de la princesa i el pèsol. Apaga el llum, puja el/s mòbil/s, el llibre. El carregador. Quina mandra tornar a baixar si em deixo alguna cosa. Prou, faig les maletes. Més per iniciativa de la Gwen que meva, però. Ara estic en un appart super cool et j'ai envie de profiter la circonstance.

Feia tan poc que hi havia arribat que no sé si es normal que em faci una mica de llàstima deixar el pis de parets i terres torts, de carrelage blanc i fred i llum de quiròfan. Però m'agradava el meu veí gat que em mirava estranyat quan passava la cortina (si cap ocell mereixia més atenció que jo). I l'escala de rajoles blaves i blanques -com un tauler d'escacs- que van de parella amb les portes i parets. "D'una pizzeria italiana", deia el Víctor. I l'onzième.

Avui, per primera vegada, m'he assegut en un banc de la plaça Léon Blum. Ha estat després de sortir per última vegada del pis. Última maleta i última bossa, métro i Marcadet-Poissoniers. Un transbordament. Però abans he volgut prendre una cocacola per refer-me de paquets i escales.

Uns avis em miren. Divertits. Ells a mi no m'ho semblen, però jo a ells sí. Miro la plaça, una mica més tard de les sis de la tarda. 18-heures-soir. És diumenge però bull de genteta que passeja tranquil·lament amb el sol a l'esquena. La place sembla més viva que quan és pleníssima de capcots que s'emboteixen en alguna de les cinc -sis?- entrades de la línia 9 de bon matí.

És una plaça lletja. En realitat no és una plaça per a la gent: és el punt de trobada entre uns quants boulevards i grans carrers que van carregats de cotxes i les resultants zones enjardinades d'allò que no és carril. Presideix la Mairie de l'11ème Arrondissement. Pas moche. En aquesta plaça hi havia viscut el Jacques. Va ser el primer lloc on va viure. Diu que tot és manté igual: la floristeria -"Martine Fleuriste", com en una targeta de visita-, l'autoescola... Jo no crec que aleshores hi haguessin tants semàfors com ara. Miris on miris, entre les fulles dels arbres, hi veus llums vermelles o verdes, com pomes penjants. És una plaça lletja, ja us ho dic. Per passar d'un costat a l'altre has d'estar alerta a diferents semàfors, aturar-te enmig dels dos sentits de la marxa, còrrer per poder avançar una mica d'una tirada. Tres semàfors per anar al supermercat. Sis per la farmàcia. PIÉTONS ATTENTION FEUX DÉCALÉS. "Passo. No, no passo. Segur que, si sóc jo la que arrenca, algun cotxe ha de frenar a dos centímetres dels meus genolls. Però per què tothom passa? Eh! Està vermell! I sense quasi ni mirar... No, no: jo m'espero fins que es posi verd". Ara un, després l'altre. Décalés.

Se m'ha acabat la loteria però em començo a sentir més parisenca. 4t sense ascensor. Però ja no tinc les escales per pujar al llit de la princesa i pèsol.

Eyjafjallajokull

Em deixarà agafar l'avió?

Bohèmia

Exercici proposat: "París sense preservatiu, un feedback entre la ciutat i el teu cor. Sense vergonya"
No sortirà. I?

- Mala connexió. Crec que tots els de l'onzième es connecten en massa el diumenge a la nit per veure el capítol d'Acusados a seriesyonkis. He de trobar alguna cosa a fer mentre es carrega.
- I si cuides el blog?
- Proposa.
*** Llamada caída ***



Fred, moll. Primavera. ?!. Els baixos dels pantalons molls. El fil comprat per fer la vora és sobre el peu de la làmpada de bureau.

Peu-pas-marche-escala.
Pas. Je marche. Escales del metro amb lleugeresa, rajola blanca. Bitllets pel terra. Aigua fins a l'andana. Gotes i gotims sobre els tolls i el cap. Sous-sol. Sol?

Sol-aigua-flor.
El meu roser descansa al pati dels veïns. Tenen un bonic jardí. Deuen regar-me la planta. El gat del vis-à-vis se la mirava. Ara acotxa el cap i continua girant-lo a banda i banda si un ocell passa rabent.
Hi ha ocells a les branques dels veïns i a la cuina en sona un a cada hora.

Ocells-cigonyes-nens-preservatius. Avortament.
Els nens vénen de París però no cal tenir por que la ville et fecundi. Hi ha proteccions més necessàries.
París no et pareix: t'escup.

París sense genolleres. Menys talons i més txecs.

Le Printemps à Paris

Per als que tinguin Spotify, aquí teniu una llista de cançons primaverenques.

Maison de Poupée, de H. IBSEN amb Mlle. TAUTOU

=)

Quatre murs et un toit

"Ils habitent à Paris des apparts sans espace"
Bénabar - Quatre Murs et un Toit

S'explica que trobar pis a París és molt complicat. Hi ha gent que passa setmanes i setmanes en hotels, d'altres que salten de la casa d'un amic a la d'un altre... O n'hi ha que hi tenen coneguts que fan el favor de deixar-t'hi quedar un court séjour a canvi que els facis de Cinderella.
Els primers dies jo em deia que la fortuna m'havia trobat a París. Vaig arribar el 15 de setembre, el 16 veia un apartament i el 19 ja m'hi instal·lava.

A París no costa trobar un pis car. Passa que poc es correspon amb la qualitat. I amb la comoditat.

A París no hi veureu gaires cotxets perquè quasi ningú té ascensor per pujar-los fins al 4t pis. 5è, 6è o 7è. Això sí, una bona bessonada genoll avall. Les cuines, en la majoria dels casos, són inexistents. Es porta més la kitchenette i el coin cuisine, mai espais de més de 2-3 metres quadrats. Contenen aiguera, microones, una nevereta baixa i la plaque chauffante. Si vas a parar en bona casa, pot ser que hi tinguis un petit four (si tens molta molta sort, un de mida convencional), una torradora, una bouilloire, una cafetera... D'entrada, tots aquests petits électroménagers estaran amagats dins d'armaris perquè no siguin noses en els 50x80 cm d'espai per cuinar.
De lavabos n'hi ha de totes menes... N'hi ha que hi tenen una llar de foc i tot, molt d'espai per un estenedor, banyera... D'altres són communs sur palier i la seva netedat va estretament relacionada a la cura que en tinguin els veïns.

El que tots tenim són quatre parets i un sostre. Aaah! Sí...! Intimitat... Intimitat? No, les parets són de paper: escolten i parlen. Vaja, "parlar per les parets", a París, no és tan inútil com a casa nostra. Els francesos d'arrel, per sort, són -o s'han tornat- gent silenciosa. Ni bruit al métro ni als restaurants. Els meus veïns només els sento si mouen algun moble o quan baixen per l'escala. Res més, per la resta diries que és un edifici fantasma.
Però si tens mala sort i no vius amb gent educada sota aquestes condicions, prepara't. De fet, és tan important trobar parets com algú amable i educat que hi habiti a l'altre costat. Si pel cas, la gent amb què vius no et deixa l'estenedor perquè hi té dues -tristes- camises a mig eixugar després que ells mateixos et demanin que et donguis pressa en buidar la rentadora -la necessiten perquè un familiar en posi una altra- i et responen "ves si no te les pots arreglar amb els penjadors i posant-ho per aquí per allà" per fer seca tota la bugada (idea bàsica: dues camises quasi seques < rentadora plena acabada de fer), també serà igual d'important la capacitat de les teves quatre parets i mobles, barres de cortina, passadors de la porta, calaixos, cadires, quadres, llar de foc... d'albergar peces de roba molles.


Posats a demanar, que el paper de les parets sigui assecant.

ORY - BCN

Futur

Em sé molt més opcions de màsters, admissions, períodes, preus, programes, acquis, acquos i acquus que mites, logos, rashomons, tipus de narrador... etc. I tot bé per l'abisme de "passat demà -si res va malament- faig l'últim examen de la carrera". I després? Després: o car, o lluny, o díficil o mediocre. Quin panorama! Però avui he sabut que algú ha trobat el que buscava i m'ha fet molt feliç.

Júlia: per fi estic fent una cosa que magrada i mesta sortint be!

Dossier 1.

Començo a entendre les hores d'estudi com un goig. D'acord, em poso a escriure blogs... Però per escriure una estona també cal que les circumstàncies siguin agradables, temps i paciència... a no ser que sigui per fer un post incendiari com el de no fa gaires dies. Avui vindré a explicar una mica el mateix, però des del costat positiu.

Em té una mica preocupada. L'Aziza ha marxat fa estona i encara no ha tornat. Havia preparat el sopar per a ella i el Malik (jo, co-productora, i he posat involuntàriament els tomàquets i potser alguna cosa més que no he detectat). A la cuina hi passen les hores les dues amanides, una... carn amb salsa i dos panadons. I les copes, la fruita i l'aigua amb gas fan de bodegón a la tauleta de la seva habitació. Però què coi! No sabeu com n'estic de bé.

M'he fet una deliciosa truita de jeunes pousses d'oignon* -deliciosa no perquè jo sigui bona cuinera... és deliciosa perquè és la meva truita preferida!-i unes patates fregidetes i dauradetes. He rentat els plats sentint la música de l'habitació. No em cal posar el volum gaire alt, tranquils... Tot sense presses i sense sentir veus altes i fortes, televisors...

Ara, no sé per què, tots els matins -fins les 16h- hi ha dos nens al pis. Són fills d'algun familiar que no m'ha preguntat si m'importa sentir com piquen a la meva paret o porta, els seus rampells... A vegades em ve de gust posar un annonce dient que llogo la meva habitació a grups de heavy que busquin local i així tornar-los-la i ajudar-me a pagar els taps i el loyer. Tornant als enfants terribles, crec que l'Aziza els cuida... perquè diria que ja no surt a fer classes. Només a encàrrecs amb la seva nova identitat de senyora de. I si és senyora del senyor la cosa porta a que el senyor passi aquí totes les nits.

Però ara m'he fet una tetera gegant d'Earl Grey, tinc llet i nesquik... i hores de silenci i tranquil·litat per endavant per avançar en lectures i acompanyar-me amb una mica de música.

La nit és el millor moment del dia.

*Alls tendres. No penseu que els francesos posen supernoms als seus plats... Si a la patata ja li diuen pomme de terre, només que barregin tres ingredients en una recepta ja en tenen per fer una carta desplegable al restaurant.

Robatori

3h de la matinada. La Tour ha desaparegut de la webcam que us tinc aquí posada. Una captura de la pantalla del meu ordinador.

13

Sempre dic que n'he de fer fotos. Dels palmells de les mans als vidres de les portes, de les galtes, esquenes, bosses... als vagons de la 13 no s'hi cap i s'ha d'aprofitar per respirar quan el metro s'atura i obre portes. Quan no, s'ha d'intentar posar la panxa endins per ocupar menys.

Avui hi havia un noi que feia pudor insuportable. Cosa molt habitual en els metros de París. Una olor entre suor, roba humida... com una tenda de campanya quan s'ha plegat i guardat molla. Bé, desagradable. Tothom intentava girar el cap i respirar cap una altra banda... però la mobilitat es veu molt reduïda. Quan arribàvem a Saint Denis-Université (sí, s'ha fet tota la línia, tots esperàvem que baixés abans) ha saludat un amic a l'altre costat del vagó fins aleshores invisible per la gentada. S'ha acostat a nosaltres. "Sí, per sort he tingut temps de passar per casa i venir... dutxar-me, canviar-me la roba... unes bones sabates...", deia el net. "Ja n'hi pots parlar, ja", pensàvem els que hi érem a la vora. "T'has d'arreglar, no es pot anar de qualsevol manera...", continuava, aparentment espontàniament, sense que la pudor de l'amic l'engresqués a continuar amb el tema.

Me l'he mirat de cap a peus. Un noi negre. Arrecades quadrades de brillants com les que va popularitzar el Beckham, piercing al nas, camisa negra, armilla lilosa, corbata gris pissarra... pantalons de xandall, sabates brutes i un abric acoixinat negre brillant en forma de ninot de Michelin.

París, capital de la moda. Reis del bidet.

Dies

S'acaba la primera setmana de la rentrée. Feia pànic tornar a la Universitat, especialment si la Université és "un aparcament de quatre plantes permanentment okupat" on hi fa fred i hi ha taules i cadires destartalades partout que fan nosa i que quan les necessites -he vist més d'una classe amb gent asseguda al terra- no saps ben bé on trobar. A algunes cadires els falten culs, a d'altres esquenes. D'altres tenen les potes doblegades com si un presoner fugitiu les hagués forçades. Ballen. I no hi ha ni una sola llum càlida. A algunes hores, no hi ha ni una sola llum. Però el que més pànic fa no és la setmana de rentrée: és la següent. Tots tenim exàmens, treballs. Ens preguntem com ho portem, diem que ens fa una mica de por escriure en francès.

He tornat al meu piset. La meva companya ha fet una compra comparable a la de "la russa" del pis de l'Emma a 2n. Molts ous, ampolles d'aigua, ALbergínies, melons, cremes de formatge, pasta... No hi cabem a la cuina. Si els que van veure la compra de "la russa" i els que saben com és el meu pis s'intercanviessin els cervells, entendríeu per què mereix explicar-se la gesta al blog. I bé, no m'importa tenir el pa a l'habitació (total, si el deixo a l'armariet desapareix... com la melmelada de figues i les barretes de cereals) però, si vous plait, voldria una mica de lloc pels meus formatges i compotes a la nevera. Si ho he de tenir a l'habitació no pararé de menjar formatge per evitar que se'm faci malbé.

Això em passa per no fer carta als Reis: espai a la nevera, que no desaparegui el meu xampú i el meu Palmolive SPA, el meu menjar... i una IP que funcioni també quan ells es connecten al mòdem amb cable per baixar-se música i posar-la a tot drap quan intento dormir o fer feina (no faig res més, vaja). En aquesta casa, qui paga no mana. Duc uns taps del tren Barcelona-París permanentment posats.

Demà he de ser d'hora a la U(niversité). Hi he quedat amb les companyes de Promotion per unir el treball i imprimir-lo plegades. El que n'he pogut veure... no es mereix cap 10 (i penseu que aquí la puntuació és sobre 20). He llegit unes línies sobre "públic a qui va dirigit el 1r Salon des Professionnels du Cinéma": té pinta a estúpida invitació-presentació del saló, sense cap dada, cap argumentació de quin públic, com i per què. "Le 1^er Festival du cinéma, souhaite donner à son observatoire une réelle mise en abîme, l‘art cinématographique se fera ressentir dès l’entrée du Festival où notre visiteur devenu spectateur sera totalement absorbé par notre vision du cinéma!". A algú li han vingut de gust uns ganxitos, galetes destorrades i un got de llimonada del LIDL?

Valises

Mínima de demà: -7. Màxima: -1.
Dimecres, dijous i dissabte: neu.
Us deixo càmera i ho aneu seguint.

La dame i la meteo.