ORY - BCN

Futur

Em sé molt més opcions de màsters, admissions, períodes, preus, programes, acquis, acquos i acquus que mites, logos, rashomons, tipus de narrador... etc. I tot bé per l'abisme de "passat demà -si res va malament- faig l'últim examen de la carrera". I després? Després: o car, o lluny, o díficil o mediocre. Quin panorama! Però avui he sabut que algú ha trobat el que buscava i m'ha fet molt feliç.

Júlia: per fi estic fent una cosa que magrada i mesta sortint be!

Dossier 1.

Començo a entendre les hores d'estudi com un goig. D'acord, em poso a escriure blogs... Però per escriure una estona també cal que les circumstàncies siguin agradables, temps i paciència... a no ser que sigui per fer un post incendiari com el de no fa gaires dies. Avui vindré a explicar una mica el mateix, però des del costat positiu.

Em té una mica preocupada. L'Aziza ha marxat fa estona i encara no ha tornat. Havia preparat el sopar per a ella i el Malik (jo, co-productora, i he posat involuntàriament els tomàquets i potser alguna cosa més que no he detectat). A la cuina hi passen les hores les dues amanides, una... carn amb salsa i dos panadons. I les copes, la fruita i l'aigua amb gas fan de bodegón a la tauleta de la seva habitació. Però què coi! No sabeu com n'estic de bé.

M'he fet una deliciosa truita de jeunes pousses d'oignon* -deliciosa no perquè jo sigui bona cuinera... és deliciosa perquè és la meva truita preferida!-i unes patates fregidetes i dauradetes. He rentat els plats sentint la música de l'habitació. No em cal posar el volum gaire alt, tranquils... Tot sense presses i sense sentir veus altes i fortes, televisors...

Ara, no sé per què, tots els matins -fins les 16h- hi ha dos nens al pis. Són fills d'algun familiar que no m'ha preguntat si m'importa sentir com piquen a la meva paret o porta, els seus rampells... A vegades em ve de gust posar un annonce dient que llogo la meva habitació a grups de heavy que busquin local i així tornar-los-la i ajudar-me a pagar els taps i el loyer. Tornant als enfants terribles, crec que l'Aziza els cuida... perquè diria que ja no surt a fer classes. Només a encàrrecs amb la seva nova identitat de senyora de. I si és senyora del senyor la cosa porta a que el senyor passi aquí totes les nits.

Però ara m'he fet una tetera gegant d'Earl Grey, tinc llet i nesquik... i hores de silenci i tranquil·litat per endavant per avançar en lectures i acompanyar-me amb una mica de música.

La nit és el millor moment del dia.

*Alls tendres. No penseu que els francesos posen supernoms als seus plats... Si a la patata ja li diuen pomme de terre, només que barregin tres ingredients en una recepta ja en tenen per fer una carta desplegable al restaurant.

Robatori

3h de la matinada. La Tour ha desaparegut de la webcam que us tinc aquí posada. Una captura de la pantalla del meu ordinador.

13

Sempre dic que n'he de fer fotos. Dels palmells de les mans als vidres de les portes, de les galtes, esquenes, bosses... als vagons de la 13 no s'hi cap i s'ha d'aprofitar per respirar quan el metro s'atura i obre portes. Quan no, s'ha d'intentar posar la panxa endins per ocupar menys.

Avui hi havia un noi que feia pudor insuportable. Cosa molt habitual en els metros de París. Una olor entre suor, roba humida... com una tenda de campanya quan s'ha plegat i guardat molla. Bé, desagradable. Tothom intentava girar el cap i respirar cap una altra banda... però la mobilitat es veu molt reduïda. Quan arribàvem a Saint Denis-Université (sí, s'ha fet tota la línia, tots esperàvem que baixés abans) ha saludat un amic a l'altre costat del vagó fins aleshores invisible per la gentada. S'ha acostat a nosaltres. "Sí, per sort he tingut temps de passar per casa i venir... dutxar-me, canviar-me la roba... unes bones sabates...", deia el net. "Ja n'hi pots parlar, ja", pensàvem els que hi érem a la vora. "T'has d'arreglar, no es pot anar de qualsevol manera...", continuava, aparentment espontàniament, sense que la pudor de l'amic l'engresqués a continuar amb el tema.

Me l'he mirat de cap a peus. Un noi negre. Arrecades quadrades de brillants com les que va popularitzar el Beckham, piercing al nas, camisa negra, armilla lilosa, corbata gris pissarra... pantalons de xandall, sabates brutes i un abric acoixinat negre brillant en forma de ninot de Michelin.

París, capital de la moda. Reis del bidet.

Dies

S'acaba la primera setmana de la rentrée. Feia pànic tornar a la Universitat, especialment si la Université és "un aparcament de quatre plantes permanentment okupat" on hi fa fred i hi ha taules i cadires destartalades partout que fan nosa i que quan les necessites -he vist més d'una classe amb gent asseguda al terra- no saps ben bé on trobar. A algunes cadires els falten culs, a d'altres esquenes. D'altres tenen les potes doblegades com si un presoner fugitiu les hagués forçades. Ballen. I no hi ha ni una sola llum càlida. A algunes hores, no hi ha ni una sola llum. Però el que més pànic fa no és la setmana de rentrée: és la següent. Tots tenim exàmens, treballs. Ens preguntem com ho portem, diem que ens fa una mica de por escriure en francès.

He tornat al meu piset. La meva companya ha fet una compra comparable a la de "la russa" del pis de l'Emma a 2n. Molts ous, ampolles d'aigua, ALbergínies, melons, cremes de formatge, pasta... No hi cabem a la cuina. Si els que van veure la compra de "la russa" i els que saben com és el meu pis s'intercanviessin els cervells, entendríeu per què mereix explicar-se la gesta al blog. I bé, no m'importa tenir el pa a l'habitació (total, si el deixo a l'armariet desapareix... com la melmelada de figues i les barretes de cereals) però, si vous plait, voldria una mica de lloc pels meus formatges i compotes a la nevera. Si ho he de tenir a l'habitació no pararé de menjar formatge per evitar que se'm faci malbé.

Això em passa per no fer carta als Reis: espai a la nevera, que no desaparegui el meu xampú i el meu Palmolive SPA, el meu menjar... i una IP que funcioni també quan ells es connecten al mòdem amb cable per baixar-se música i posar-la a tot drap quan intento dormir o fer feina (no faig res més, vaja). En aquesta casa, qui paga no mana. Duc uns taps del tren Barcelona-París permanentment posats.

Demà he de ser d'hora a la U(niversité). Hi he quedat amb les companyes de Promotion per unir el treball i imprimir-lo plegades. El que n'he pogut veure... no es mereix cap 10 (i penseu que aquí la puntuació és sobre 20). He llegit unes línies sobre "públic a qui va dirigit el 1r Salon des Professionnels du Cinéma": té pinta a estúpida invitació-presentació del saló, sense cap dada, cap argumentació de quin públic, com i per què. "Le 1^er Festival du cinéma, souhaite donner à son observatoire une réelle mise en abîme, l‘art cinématographique se fera ressentir dès l’entrée du Festival où notre visiteur devenu spectateur sera totalement absorbé par notre vision du cinéma!". A algú li han vingut de gust uns ganxitos, galetes destorrades i un got de llimonada del LIDL?

Valises

Mínima de demà: -7. Màxima: -1.
Dimecres, dijous i dissabte: neu.
Us deixo càmera i ho aneu seguint.

La dame i la meteo.