Adéu mezzanine!

Quan un dels que ajudava els nous locataires m'ha dit "voldràs recuperar l'escala?", des del fons de l'ànima m'ha sortit un "no" greu, d'aquells que pugen carregats de mocs escombrats per la força de l'assentiment en la negativa. Adéu mezzanine, escabeau à 6 marches que trontolla. Quina mandra pensar en tot abans de pujar al meu llit de la princesa i el pèsol. Apaga el llum, puja el/s mòbil/s, el llibre. El carregador. Quina mandra tornar a baixar si em deixo alguna cosa. Prou, faig les maletes. Més per iniciativa de la Gwen que meva, però. Ara estic en un appart super cool et j'ai envie de profiter la circonstance.

Feia tan poc que hi havia arribat que no sé si es normal que em faci una mica de llàstima deixar el pis de parets i terres torts, de carrelage blanc i fred i llum de quiròfan. Però m'agradava el meu veí gat que em mirava estranyat quan passava la cortina (si cap ocell mereixia més atenció que jo). I l'escala de rajoles blaves i blanques -com un tauler d'escacs- que van de parella amb les portes i parets. "D'una pizzeria italiana", deia el Víctor. I l'onzième.

Avui, per primera vegada, m'he assegut en un banc de la plaça Léon Blum. Ha estat després de sortir per última vegada del pis. Última maleta i última bossa, métro i Marcadet-Poissoniers. Un transbordament. Però abans he volgut prendre una cocacola per refer-me de paquets i escales.

Uns avis em miren. Divertits. Ells a mi no m'ho semblen, però jo a ells sí. Miro la plaça, una mica més tard de les sis de la tarda. 18-heures-soir. És diumenge però bull de genteta que passeja tranquil·lament amb el sol a l'esquena. La place sembla més viva que quan és pleníssima de capcots que s'emboteixen en alguna de les cinc -sis?- entrades de la línia 9 de bon matí.

És una plaça lletja. En realitat no és una plaça per a la gent: és el punt de trobada entre uns quants boulevards i grans carrers que van carregats de cotxes i les resultants zones enjardinades d'allò que no és carril. Presideix la Mairie de l'11ème Arrondissement. Pas moche. En aquesta plaça hi havia viscut el Jacques. Va ser el primer lloc on va viure. Diu que tot és manté igual: la floristeria -"Martine Fleuriste", com en una targeta de visita-, l'autoescola... Jo no crec que aleshores hi haguessin tants semàfors com ara. Miris on miris, entre les fulles dels arbres, hi veus llums vermelles o verdes, com pomes penjants. És una plaça lletja, ja us ho dic. Per passar d'un costat a l'altre has d'estar alerta a diferents semàfors, aturar-te enmig dels dos sentits de la marxa, còrrer per poder avançar una mica d'una tirada. Tres semàfors per anar al supermercat. Sis per la farmàcia. PIÉTONS ATTENTION FEUX DÉCALÉS. "Passo. No, no passo. Segur que, si sóc jo la que arrenca, algun cotxe ha de frenar a dos centímetres dels meus genolls. Però per què tothom passa? Eh! Està vermell! I sense quasi ni mirar... No, no: jo m'espero fins que es posi verd". Ara un, després l'altre. Décalés.

Se m'ha acabat la loteria però em començo a sentir més parisenca. 4t sense ascensor. Però ja no tinc les escales per pujar al llit de la princesa i pèsol.