Ahir era Santa Gemma. Normalment només m'ho celebra la família i l'Alba, per allò de compartir data en el calendari onomàstic. Jo no he acabat mai d'entendre per què cal celebrar el dia dedicat al sant de qui has manllevat el nom. No crec que se't transfereixen les proeses del sant al teu currículum vitae en el moment en què els pares et registren però trobo graciosa la confusió que provoca en els nens la combinació de les qualitats del sant i els aniversaris. Això fa que molts, quan saben que fa anys un tal Ot, es pensin que tots els Ots del món -que són molts!- celebren l'aniversari aquell mateix dia i corrin a felicitar-los. Vaja, com si fos el nom qui determina la data o la data qui determina el nom.
Però en aquesta ocasió va ser diferent i vaig celebrar el meu sant. Vaig anar amb els meus tres monstres a Disneyland. La meva mare sempre m'havia dit que hi aniríem quan jo fes els set anys. A Eurodisney i a visitar el Jacques a París. Des d'aleshores han passat quinze aniversaris, quinze sants i quinze primaveres. La promesa s'ha complert una mica tard i ha estat gràcies a una mare que no és la meva i ho és d'uns nens a qui jo dic "meus" però a qui no he parit. Quin embolic!
El meu monstre petit, el Gildas (3 anys i mig) diu que, quan li caigui la primera dent, demanarà a la petite souris que li dugui un bonhomme de neige tant si fa fred o calor. Somiatruites. No va ser difícil satisfer-lo i sortint de la nau d'Star Wars ja preguntava si hi podíem tornar l'endemà.
La Inés i el Lucas ja són d'una altra pasta. 10 i 12 anys. Exactament, volen fer tot allò que al seu germà petit no li és permès i que la seva mare no és veu amb cor de fer. Tenen sort que la nounou sigui la primera en voler alçada i velocitat. Però detesten que una atracció duri poc més de dos minuts i/o que no valgui la pena. Encara més si han estat prop de 90 minuts fent cua.
Des de molt petita, la Inés ha demostrat els seus dots de fugitiva silenciosa. I aquest binomi va junt: jo només l'he vista silenciosa quan no l'he vista, perquè no hi era o perquè s'escapava. Quan una cosa no li agrada o ja en té prou, gira cua i marxa sense avisar. Diu que té bona orientació i que no pot dir-se que s'hagi perdut mai. Té raó: quan la perdem de vista, és ella qui després no sap on trobar-nos. Ningú li assegura que no ens haguem mogut. Així que, per ella, tindria més lògica que existís la oficina de pares perduts que la de nens.
Qui va voler provar els serveis de tal oficina -opino que Peter Pan n'hauria de ser el capitost!- va ser el més crescut, per donar exemple. Després d'una gran enrabiada perquè l'Space Mountain estava tancat a causa d'un problema tècnic i no podíem tornar-hi a pujar, va dir "aneu, ja us agafaré" i es va esmunyir entre la gentada que mirava bocabadada la desfilada de la nova generació de personatges Disney. Imagino que va intentar allunyar-se prou com per assegurar-se que a la seva mare se li acabaria la poca paciència i marxaríem tots ben amples. La Marie Ange no s'immuta quan els nens fan coses d'aquestes. Quan el Lucas es va perdre va dir: "anem a les botigues i que el Gildas trii una joguina". Quan el va retrobar va dir: "ara ja no es perd ningú més", com dient que es tancava la paradeta i que game over.
Vam tornar amb l'RER més tard del previst. Berenàvem galetes, amb forma de cap de Mickey i banyades amb xocolata per una banda, a una hora fins i tot declarada "hora de sopar" a Catalunya. Inevitablement, rosegàvem primer les orelles.
