13

Sempre dic que n'he de fer fotos. Dels palmells de les mans als vidres de les portes, de les galtes, esquenes, bosses... als vagons de la 13 no s'hi cap i s'ha d'aprofitar per respirar quan el metro s'atura i obre portes. Quan no, s'ha d'intentar posar la panxa endins per ocupar menys.

Avui hi havia un noi que feia pudor insuportable. Cosa molt habitual en els metros de París. Una olor entre suor, roba humida... com una tenda de campanya quan s'ha plegat i guardat molla. Bé, desagradable. Tothom intentava girar el cap i respirar cap una altra banda... però la mobilitat es veu molt reduïda. Quan arribàvem a Saint Denis-Université (sí, s'ha fet tota la línia, tots esperàvem que baixés abans) ha saludat un amic a l'altre costat del vagó fins aleshores invisible per la gentada. S'ha acostat a nosaltres. "Sí, per sort he tingut temps de passar per casa i venir... dutxar-me, canviar-me la roba... unes bones sabates...", deia el net. "Ja n'hi pots parlar, ja", pensàvem els que hi érem a la vora. "T'has d'arreglar, no es pot anar de qualsevol manera...", continuava, aparentment espontàniament, sense que la pudor de l'amic l'engresqués a continuar amb el tema.

Me l'he mirat de cap a peus. Un noi negre. Arrecades quadrades de brillants com les que va popularitzar el Beckham, piercing al nas, camisa negra, armilla lilosa, corbata gris pissarra... pantalons de xandall, sabates brutes i un abric acoixinat negre brillant en forma de ninot de Michelin.

París, capital de la moda. Reis del bidet.